La disfunció dels sistemes hormonals requereix que nosaltres, els endocrinòlegs, tinguem la suficient perícia i entrega per a trobar el millor tractament de reposició hormonal. I el millor és aquell que de forma més fidedigna reprodueix els nivells d’hormones de l’estat de no malaltia.

La disfunció de la hipòfisi es coneix com a hipopituitarisme i sol ser una condició complexa, perquè falla més d’un sistema hormonal, de vegades, uns depenen dels altres. També depèn de l’edat i el moment de la vida (edat fèrtil o no, creixement o no).

L’hipopituitarisme complert és l’estat de fallada de tots els eixos hormonals hipofisaris anteriors: tiroides, suprarenals, gònades (hormones sexuals) i hormona del creixement. Es pot acompanyar de la fallada de la hipòfisi posterior, el que es coneix com a diabetes insípida on el malalt orina molt perquè li manca l’hormona antidiurética, produïda a la hipòfisi posterior.

Recentment la Societat Americana d’Endocrinologia, ha publicat una guia revisada del maneig de l’hipopituitarisme. Revisa tota la literatura científica disponible i dona directrius de còm tractar segons l’evidència científica acumulada.  Cal dir però, que, en aquest camp, hi ha manca d’alguns estudis fins de modalitats hormonals substitutives com la de l’eix gonadal (estrògens i testosterona) i és important l’experiència del metge en el seu maneig.

Algunes de les recomanacions claus a la guia són:

-La necessitat de disposar d’hormones tiroidees lliures (T4 i T3) per al diagnòstic de l’hipotiroidisme central

-El tractament de l’hipotiroidisme central amb dosis suficients per a mantenir la T4 lliure en el rang alt de la normalitat (puntualitzo: individualitzant sempre)- especial cura hem de tenir amb les gestants amb aquesta condició i els ajustos de dosis d’hormones durant l’embaràs.

-Cal tenir en compte l’índex de massa corporal per a diagnosticar la deficiència de GH

-Cal tractar a les dones en edat premenopàusica amb estro-progestàgens

-El tractament amb cortisona precisa dosis de 15-20 mg al dia, molt inferiors a la dosi usada anys enrere (que encara molts pacients porten) de 30 mg/dia. A revisar en pacients que prenen fàrmacs per l’epilèpsia que augmenten les necessitats.

-Cal parar atenció a la possibilitat de tenir una crisi suprarenal aguda si el tractament amb cortisona no es fa amb cura i no s’adapta en casos de necessitat. Els malalts haurien de portar una tarja d’emergència o un braçalet o collaret que alerti de la necessitat de corticoids.