Diabetis > Diabetis Tipus 2

Es caracteritza per una RESISTÈNCIA A LA INSULINA- vol dir: una utilització inadequada de la insulina per part dels teixits. En una fase inicial, anterior a la elevació dels nivells de glucosa en sang , el pàncrees fabrica més insulina de l’habitual, però aquesta no pot fer bé la seva acció perquè troba un bloqueig en els teixits on ha d’actuar.  Això provoca al final, un esgotament pancreàtic, el pàncreas ja no pot fabricar tanta insulina com demanen els teixits i puja la concentració de glucosa.  La diabetis sol tenir un curs progressiu i a mesura que passa el temps, en la majoria dels casos, també s’associa una manca en la fabricació d’insulina i el tractament es torna com el de la diabetis de tipus 1 amb necessitat d’insulina.

En els darrers anys, ha augmentat enormement el ventall terapèutic per la diabetis tipus 2. Especialment disposem de nous fàrmacs que poden ajudar a controlar el pes corporal – factor causal important de la malaltia- i que ens ajuden a evitar la progressió.

• Es pot prevenir el diagnòstic o debut de la diabetis en aquelles  persones que tenen una predisposició o uns nivells de sucre al límit alt de la normalitat. Diferents estudis han demostrat que amb dieta, exercici i evitant l’obesitat, el diagnòstic  pot endarrerir-se  anys.
• En els pacients amb obesitat, la pèrdua de pes pot curar la diabetis.
• La ciirurgia de l’obesitat cura la diabetis, segons els anys d’evolució de la malaltia abans de la cirurgia. Com abans millor.
• Una vegada el diagnòstic ja esta establert cal recordar que no perquè sigui una diabetis de l’adult és més lleu.
• Tampoc és més lleu perquè el tractament inicial no sigui amb insulina.
• Les complicacions de la diabetis tipus 2 son iguals que les de la diabetis tipus 1 donat que és el sucre alt el que té un efecte nociu  sobre tots els teixits, és a dir la toxicitat de la diabetis ve determinada per la hiperglucèmia, mai perquè es requereixi insulina com a tractament.
• Tot això fa que sigui imprescindible mantenir nivells de glucèmia  en el llindar de la normalitat sempre considerant la individualització en cada pacient.

La diabetis és una malaltia amb una elevada taxa de complicacions en diferents òrgans: sistema circulatori, ronyó, vista i sistema nerviós. És la primera causa de ceguesa i insuficiència renal al món desenvolupat i també d'amputació de membre no traumàtica.

Malgrat els grans avanços terapèutics en el terreny farmacològic, fins ara s'ha comprovat el caràcter crònic i progressiu de la malaltia i amb el temps es pot arribar a la necessitat d'insulina i la possibilitat de complicacions augmenta. En aquest context, la cirurgia gàstrica ha demostrat ser una opció curativa en la majoria dels pacients que s’hi sotmeten (en més del 70% dels casos) i en els que no es cura, facililta molt el tractament i millora el control. Els mecanismes pels quals la cirurgia cura la diabetis no només estan relacionats amb la pèrdua de l'excés de pes i la resolució de l'obesitat, sinó també amb canvis hormonals secundaris a la intervenció.

Després de la cirurgia, la diabetis es resol en dies o setmanes, molt abans que es perdi l'excés de pes, la majoria dels pacients poden deixar els seus fàrmacs i la insulina. És per això que s'està plantejant la possibilitat de tractar quirúrgicament els pacients obesos amb diabetis però també s'estan assajant tècniques quirúrgiques per a pacients diabètics no obesos, encara que aquest subgrup està en intens estudi experimental.

La curació de la diabetis amb la cirurgia de l'excés de pes  o “bariàtrica” ha permès avançar en els coneixements que tenim sobre la malaltia, i s'esperen encara més avanços en el terreny farmacològic. L'estómac i l'intestí fabriquen una gran quantitat d'hormones i altres substàncies que es comuniquen amb el nostre cervell i amb altres sistemes com el fetge i el pàncrees. La cirurgia bariàtrica, actuant sobre el sistema gastrointestinal, s'associa a una sèrie de canvis hormonals que al final condueixen a la resolució de la diabetis, a la reducció de la gana i a l'augment de la sacietat.

Ja no es parla només de la cirurgia de l'obesitat sinó de “cirurgia metabòlica”, és a dir, dirigida a la millora o resolució d'una condició mèdica que concerneix al metabolisme.
Curar-se o no depèn de la tècnica quirúrgica però també del temps que el pacient ha estat mal controlat i de la durada del tractament amb insulina, que s'interpreta com un grau de malaltia avançada, així com més precoçment s'actua, majors són les taxes de curació.

La cirurgia de l'obesitat ha evolucionat substancialment en tècniques disponibles i grau de complicacions. Avui dia els avanços en cirurgia laparoscòpica permeten una recuperació del pacient molt precoç amb taxes de complicacions molt baixes

Què és la prediabetis?

La prediabetis és un terme que també sol ser conegut com a “hiperglucemia intermitja” o “disglucèmia”.

Aquests termes fan referència a la presència d’una glucosa basal –glucosa en dejú- alterada (GBA), una intolerància a la glucosa (ITG, nivells de glucemia elevats a les 2 hores d’un test de tolerància oral a la glucosa) o bé ambdues, que augmenten el risc de patir diabetis tipus 2 i el risc cardiovascular.

És una situació reversible.

Com es diagnostica la prediabetis?

Els criteris de diagnòstic són els següents:  

• Glucèmia en dejú: 110-125mg/dl (Organització Mundial de la Salut) o 100-125mg/dl (American Diabetes Association). L’aparició d’aquests valors indicarien una GBA
• Glucèmia a les 2 hores de TTOG (test de tolerància oral a la glucosa): 140-199mg/dl. L’aparició d’aquests valors indicarien una ITG
• HbA1c (resum del control glucèmic dels últims 3 mesos: 6-6,4% (Sociedad Española de Diabetes) o 5,7-6,4% (American Diabetes Association)

Quins factors augmenten el risc de diabetis tipus 2?

A continuació es detallen aquells factors que augmenten el risc d’evolució de prediabetis a diabetis tipus 2:

• IMC (índex de massa corporal) >25kg/m² i un perímetre abdominal >88cm en dones i >102cm en homes
• Hipertensió arterial: >140/80mmHg
• Greixos en sang alterats (dislipemia): colesterol total >200mg/dl, colesterol LDL >100mg/dl, colesterol HDL <50mg/dl en dones i <40mg/dl en homes; triglicèrids >150mg/dl
• Tabaquisme
• Mals hàbits alimentaris
• Sedentarisme

Quin és el tractament de la prediabetis?

L’objectiu és revertir la situació de prediabetis i evitar que evolucioni a una diabetis tipus 2. Per això és important:

• Reduir 5-10% del pes de forma progressiva i assegurar el manteniment del pes perdut
• Disminuir la ingesta de sucres simples i grasses saturades, i augmentar el consum de vegetals, fruites, cereals integrals, llegums i làctics desnatats
• Realitzar activitat física moderada-intensa: mínim 30 minuts 5 dies de la setmana
• Aconseguir una glucosa en dejú <100-110mg/dl

A ENDOCS et podem ajudar a assolir aquests objectius i evitar la progressió de la prediabetis a la diabetis tipus 2. 

Quins beneficis ens aporta l'exercici físic?

La pràctica d'activitat física de forma regular ens aporta una gran quantitat de beneficis físics i mentals, i en el cas de pacients amb DM2, és una gran eina terapèutica ja que:

• Millora els nivells de glucosa en sang
• Augmenta la sensibilitat a la insulina
• Disminueix els lípids en sang
• Millora la pressió arterial
• Ajuda a reduir el greix corporal i baixar de pes
• Disminueix el risc de patir malalties cardiovasculars
• Redueix l'ansietat, augmenta l'autoestima i fa que ens sentim i ens veiem millor
• L'exercici també resulta terapèutic, no només per l'estat d'ànim sinó també per a la memòria

Quin tipus d'exercici físic aporta més beneficis? Què diu l'evidència?

Estudis recents han demostrat que l'exercici físic tant a curt com a llarg termini pot aconseguir un millor control glucèmic en la DM2, obtenint reduccions significatives en els nivells de glucosa en sang i de l'hemoglobina glicosilada (HbA1c -resum de la glucosa dels últims 3-4 mesos-).

Per determinar els beneficis de cada tipus d'exercici físic, un estudi va valorar l'efecte de l'entrenament sobre el control glucèmic a llarg termini (mesurat per l'hemoglobina glicosilada), i l'efecte de l'entrenament sobre el control glucèmic 24-48h post exercici amb diferents modalitats d'exercici (mesurat amb valors de monitoratge continu de glucosa).

Pel que fa a la millora del control glucèmic a llarg termini, s'obtenen resultats satisfactoris per a diferents tipus d'exercici físic. No obstant això, aquesta millora és més gran amb programes d'exercici físic estructurats durant més de 12 setmanes.

S'observa amb exercici físic aeròbic (cardiovascular), amb exercici físic de força i amb combinació de tots dos, reduccions significatives de 0,5-0,8% en l'HbA1c. No obstant això, les majors reduccions són les associades a la combinació d'exercici cardiovascular i de força.

Pel que fa a la millora del control glucèmic, després d'una sessió d'entrenament, s'observa:

• Disminució del temps en hiperglucèmia
• Disminució de la glucosa post exercici físic
• Disminució de glucosa fins a 48h post exercici físic

Els estudis sobre el tipus d'exercici que pot aportar més beneficis al post entrenament immediat són escassos.

Què s'aconsella en DM2?

Donats els resultats de millora de la glucosa a llarg termini amb combinació d'exercici cardiovascular i de força, i donada la millora de glucèmia 48 h post-exercici físic amb qualsevol tipus d'exercici físic, s'aconsella:

• Realitzar exercici físic combinat (exercici cardiovascular + força) com a mínim a dies alterns (deixant passar màxim 48 hores) amb un volum setmanal de 150 minuts/setmana, a una intensitat a la qual "perdem la parla". En el moment en què ens costa parlar fent exercici, és quan vam començar a utilitzar glucosa per obtenir energia, i aquesta intensitat sol correspondre al 50-70% de la nostra freqüència cardíaca màxima.

A ENDOCS, el nostre grup de endocrinòlegs, nutricionistes i entrenador personal poden ajudar a aconseguir aquests objectius amb un pla d'exercici físic estructurat destinat a millorar el seu control metabòlic.

1. Quílez Llopis P;  Reig García-Galbis M. Control glucémico a través del ejercicio físico en pacientes con diabetes mellitus tipo 2; revisión sistemática. Nutr Hosp. 2015;31(4):1465-1472

ISSN 0212-1611