Diccionari de termes diabetis mellitus (dm)


Diabetis tipus 1:

Malaltia autoimmunitària que es presenta en persones amb predisposició genètica per influència de factors desencadenants ( virus, toxines, aliments...) que porten a la destrucció de les cèl·lules beta del pàncrees que ocasiona un disminució progressiva de la secreció d’insulina. Així es tracta d’una malaltia autoimmune que cursa amb un dèficit absolut d’insulina, per la qual cosa les persones que la presenten requereixen l’administració externa d’insulina com a tractament indispensable.

Diabetis tipus 2:

Malaltia que es presenta en persones amb predisposició genètica i que generalment duen un estil de vida “diabetogènic” (algun o diversos: sedentarisme, obesitat, dieta opulenta, etc.). Cursa amb un dèficit relatiu d’insulina i resistència dels teixits perifèrics a l’acció de la insulina, la qual cosa produeix hiperglicèmia.

Pàncrees:

Glàndula exocrina i endocrina situada a l’abdomen, sota de l’estómac. La funció endocrina és la que guarda relació amb la diabetis. El pàncrees està  format per illots de Langerhans que estan constituïts per cèl·lules β (60%), responsables de la secreció d’insulina i cèl·lules α (16%) que segreguen glucagó. 

Insulina:

Hormona anabòlica, produïda per les cèl·lules β del pàncrees,  que actua sobre el teixits, fents que aquests puguin captar la glucosa i produir en energia. En el fetge activa l’emmagatzemen de glucosa en forma de glucogen (gluconeogènesis). És a dir, la insulina és una hormona amb efecte hipoglucemiant, s’encarrega de que la glucosa, que queda el torrent sanguini després de la ingesta, s’emmagatzemi al fetge per posteriorment s’utilitzi com a font d’energia.

Pèptid C:

La insulina està emmagatzemada en forma de proinsulina, és a dir, una molècula d’ insulina unida a una de Pèptid C. Per exercir la seva funció la insulina es separa del pèptid C, el qual s’utilitza com a marcador de la reserva pancreàtica d’insulina. Així valors baixos de Pèptid C indiquen que el pàncrees no és capaç de produir gaire insulina i, per tant,  és necessari iniciar tractament insulínic per assegurar un bon control glucèmic.

Hormones contrarreguladores:

- Glucagó: hormona, produïda per les cèl·lules α del pàncrees, que actua sobre el fetge per tal que aquest alliberi glucosa (que el fetge emmagatzema en forma de glucogen) al torrent sanguini. Així és tracta d’una hormona hiperglucemiant (que fa augmentar el sucre en sang).

- Adrenalina: hormona i neurotransmissor sintetitzada a les glàndules suprarrenals del ronyó. Te efecte hiperglucemiant ja que actua inhibint la secreció d’insulina al pàncrees i estimulant l’alliberació de glucosa per part del fetge y múscul.

- Cortisol: hormona produïda en les glàndules suprarrenals del ronyó. Te efecte hiperglucemiant ja que causa la alliberació de glucosa emmagatzemada al fetge.

- Hormona del creixement (GH): hormona sintetitzada en la adenohipòfisis amb efecte hiperglucemiant per estímul de l’alliberació hepàtica de glucosa.

 Glucèmia:  

Concentració de glucosa en sang (sucre en sang). Els nivells normals de glucosa basal (en dejú) poden oscil·lar entre 70-100mg/dl.

Glicèmia capil·lar:

Medició a temps real dels valors de glicèmia mitjançant l’anàlisi de la sang extreta amb una punció al dit. Per realitzar l’anàlisi es requereix un punxador (dispositiu que conté una agulla i permet fer la punció al dit pre extreure’n la sang) i un reflectòmetre (aparell que analitza la mostra de sang extreta i dóna un valor de glucèmia).

Hemoglobina glicosilada (HbA1c):

La glucosa de la sang es fixa a l’hemoglobina dels glòbuls vermells i forma la HbA1c. El valor de HbA1c depèn de les xifres de glucèmia que hi ha hagut durant la vida del glòbul vermell, que és de 3 mesos. Com més elevada és la glucèmia més elevats són els valors de HbA1c, de manera que valors elevats d’hemoglobina glicosilada indiquen un mal control glucèmic dels darrers 3 mesos. Es consideren valors òptims els menors al 6,5% i adequats menors al 7%.

Hipoglucèmia:

Quan els valors de glucèmia són menors a 60mg/dl o menors a 70mg/dl amb clínica (mareig, pal·lidesa, suor freda, gana, mal de cap...)

Hiperglicèmia: Quan els valors de glicèmia són superiors a 200mg/dl.

 

Cetosi:

Presencia de cossos cetònics en sang. Els cossos cetònics es produeixen quan l’organisme crema greixos per obtenir energia. Això indica que no s’està utilitzant el substrat preferent, la glucosa. Aquest fet es dóna per manca d’insulina (hormona encarregada de que els teixits puguin utilitzar la glucosa provinent dels aliments), per tant la cetosi estaria associada a hiperglucèmia.  Els símptomes més freqüents són mal alè i vòmits.

Poliúria, polidípsia, polifàgia i pèrdua ponderal:

símptomes indicatius de nivells elevats de glucosa en sang (hiperglucèmia). Molts cops a es detecta la diabetis gràcies a l’aparició d’aquests símptomes clàssics. Poliúria es refereix a l’augment del volum d’orina (per eliminar glucosa per orina), polidípsia denota molta set (ja que s’augmenta considerablement el nombre de miccions i el cos es deshidrata), polifàgia fa referència a les ganes augmentades de menjar (perquè com no hi ha insulina el cos no te energia) i la pèrdua de pes també és conseqüència de no poder utilitzar la glucosa com a font d’energia.

Ploma d’injecció o pen d’insulina:

Dispositiu mitjançant el qual, els pacients que ho necessiten, s’injecten la insulina en el teixit subcutani per tal de poder absorbir la glucosa dels aliments ingerits i així, evitar la hiperglucèmia.

Zones d’injecció:

Hi ha diverses zones del cos on es pot injectar la insulina: a la zona externa superior de les natges; en el ventre, deixant una zona lliure al voltant del melic; a la zona exterior dels braços o a les cuixes, posant una ma sobre el genoll i l’altre sota l’engonal es delimita la zona adequada. Cal canviar de zona per tal d’evitar, amb el pas del temps, hipertrofies o lipodistròfies a la pell. Quan la pell s’endureix i el teixit gras minva la insulina no s’absorbeix igual i l’efecte no és el desitjat, fent més difícil mantenir la glucèmia en nivells adequats. La punxada és subcutània, no intramuscular, per tant no causa dolor

Lluna de mel:  

Després del debut de la diabetis i passats uns dies de l’inici del tractament amb insulina es dóna un fenomen transitori que anomenem “lluna de mel” o remissió. El pacient percep que pot disminuir dràsticament les dosis d’insulina que s’injecta durant uns quants mesos. Aquest fet es deu a que les cèl·lules β del pàncrees, que estaven “esgotades” en rebre un ajut extern,  en forma d’insulina exògena, poden recuperar el seu funcionament i tornar a produir insulina durant un temps limitat


Vols fer-nos una consulta Diccionari ?

Diccionari de termes diabetis mellitus (dm)

APPS i DIABETIS

És important tenir en compte que l'ús de les aplicacions no pretén ni ha de substituir el seguiment per part del metge.

Diccionari de termes diabetis mellitus (dm)

Els ous: nutritius i beneficiosos. I la llet o el yogur sencer potser no tan perjudicials ...

Els consum d’ous i d’algun producte làctic sencer podrien reduir el risc de diabetis La diabetis mellitus tipus 2 (DM2) és un trastorn metabòlic que es caracteritza per hiperglucèmia (nivells de sucre en sang elevats) amb presencia de resistència a la insulina i dèficit d'insulina. La diabetis de tipus 2 està estretament relacionada amb l'obesitat i la seva prevalença està en augment.

Diccionari de termes diabetis mellitus (dm)

Per als amants del formatge i de la carn vermella tenim una bona notícia

Per als amants del formatge i de la carn vermella tenim una bona notícia: El consum d'àcids grassos saturats (AGS) provinents dels lactis i les carns no processades no són nocius per a la salut cardiovascular ni es relacionen amb un major risc de diabetis, mentre que el consum de carns processades com salsitxes, embotits i bacó sí que es relacionen amb patologia cardiovascular i mortalitat.


Este sitio web utiliza Cookies propias y de terceros. Si continua navegando, supone la aceptación de la instalación de las mismas. OK | Más información

Política de cookies +